Cada 28 de juny, les ciutats s’omplen de colors, música i consignes que clamen orgull. Però aquesta jornada és molt més que una festa: és una commemoració d’una revolta, un acte de memòria col·lectiva. A Espanya i Catalunya, la lluita LGTBIQ+ ha estat llargament silenciada, però també marcada per una resistència tenaç que ha permès conquerir drets que avui semblen evidents. Recordar aquesta història no és només mirar enrere: és protegir el futur.
El franquisme i la repressió institucional
Durant la dictadura franquista, la dissidència sexual era perseguida amb violència i impunitat. La Llei de Vagos y Maleantes (1933, reformada el 1954) i posteriorment la Llei de Peligrosidad y Rehabilitación Social (1970) van permetre la detenció i empresonament de persones homosexuals i trans, considerades “malaltes” o “perillosos socials”. Algunes van ser tancades a presons com la de Badajoz o la Model de Barcelona, on van patir vexacions, aïllament i tractaments “correctius”.
Aquest context no només va condemnar milers de vides al silenci, sinó que també va impedir la construcció d’una memòria col·lectiva, enterrant referents i històries de resistència sota la por i la vergonya imposada.
Catalunya, bressol del moviment
Malgrat la repressió, la lluita no es va apagar. De fet, Catalunya va ser un dels escenaris pioners de l’activisme LGTBIQ+ a l’Estat. Ja en els últims anys del franquisme, van començar a organitzar-se els primers nuclis de resistència. El 1970 va néixer el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), clandestí i actiu principalment a Barcelona.
Amb la mort de Franco i l’inici de la Transició, la militància va sortir a la llum. El 26 de juny de 1977, La Rambla de Barcelona va acollir la primera manifestació per l’alliberament sexual a Espanya, convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Tot i que va ser durament reprimida per la policia, aquella marxa va obrir una etapa de visibilització pública que marcaria la història del moviment.
Associacionisme i drets: una lluita constant
Durant les dècades següents, l’activisme LGTBIQ+ va créixer, organitzant-se en casals, col·lectius, espais culturals i fronts legals que van combinar la protesta als carrers amb la incidència política. El moviment va jugar un paper fonamental en l’aprovació de lleis com el matrimoni igualitari (2005) o la Llei Trans estatal (2023), però també en la sensibilització social i educativa.
Entitats com el Casal Lambda, Gais Positius, FLG, Fundació Enllaç, o més recentment el Centre LGTBI de Barcelona, han contribuït a visibilitzar la diversitat sexual i de gènere des d’una perspectiva local, comunitària i transformadora.
Tot i això, la lluita no ha acabat: la transfòbia, la LGTBI-fòbia als espais escolars i laborals, o l’auge de discursos d’odi continuen sent una realitat preocupant.
La memòria com a deure col·lectiu
Avui, la reivindicació de l’Orgull també passa per exigir reconeixement i reparació. La Llei de Memòria Democràtica aprovada el 2022 suposa un primer pas en el reconeixement de les persones LGTBIQ+ com a víctimes del franquisme, però encara queda molt per fer per recuperar els noms, les històries i els sofriments de qui van ser perseguits, humiliats o empresonats per la seva identitat o orientació.
El silenci imposat durant dècades ha deixat buits que encara avui pesen. Recuperar aquesta història no és un caprici nostàlgic, sinó una necessitat democràtica: perquè sense memòria no hi ha justícia, i sense justícia no hi pot haver orgull real.
Orgull per no oblidar
L’Orgull no és només una festa. És un crit col·lectiu que diu: existim, resistim i recordem. És retre homenatge a la lluita de generacions que van plantar cara a la por, i és protegir el futur davant dels intents de retrocés.
Cada pancarta, cada bandera, cada marxa, és també un record: de la repressió, sí, però sobretot de la dignitat. Perquè el que no es recorda, es repeteix. I nosaltres no oblidem.
